Dientecillos

El contenido de esta web está protegido (Copyright)

domingo, 13 de febrero de 2011

La pérdua més gran, la que fereix el meu cor i no es cura

No sóc ningú, no sense tu. Em sento un destorb. Vull que tot acabi i un bell corb m'arrenqui el llavi. Ja no tinc por. S'ha acabat tot, fins i tot el so de la meva veu.

El lament és tot meu, però tu no el sents. I tot és degut a que ja no em veus, no amb aquells ulls que acostumaves. Em fa mal pensar que tot ha sigut un error, o que només he sigut una joguina, però potser és el que sóc, una joguina. Un ninot que no serveix per res més que per estimar una persona que no es mereix, un ninot que ha estat manipulat i rebutjat quan ja no se'l necessitava. He de sentir-me trist? perqué si no és així, estic plorant per res. Sento haver estimat, sento haver pensat que la meva vida sentimental estava sol·lucionada i haver pensat que aquésta tenía un futur. Ho sento de tot cor, però, el que més sento és sentir de boca de tots que la vida continua. I si no vulgués continuar la vida? I si vull terminar la meva vida i continuar la mort? això no pot ser? La veritat és que em sento inútil, desgraciat, afligit, apenat, però sobretot em sento incapaç de seguir endavant.

an original idea created and written by: Stev Molain(me)

All rights reserved

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Un blog no es nada sin un comentario. Sé que a lo mejor da palo o piensas que es una chorrada, pero si no posteas es posible que este blog muera de inanición y no quieres eso, ¿verdad?